En escriure aquestes línies passen pel meu cap un conjunt de records relacionats amb la mort d’un col·lega i amic que es va lliurar en vida a servir a la nostra universitat i d’aquesta manera també a la societat.
El vaig conèixer com a Xatcho en un moment que estava reunit. Un fet que per ell no constituïa un acte aïllat, sinó que al llarg del seu pas per la universitat ha estat una constant. Reunit per decidir, però també per debatre i pactar en pro d’uns estudis universitaris que des dels inicis es volien més ben dotats, tant en els aspectes materials com en els intel·lectuals.
Poc després vaig saber que l’anomenat Xatcho es deia Antoni González Senmartí i que era professor de grec. A l’any 1980 ja era el director dels estudis de Lletres de la delegació, i cinc anys més tard era el director responsable de la Divisió VII de la Universitat de Barcelona que englobava tot el ensenyaments de la circumscripció provincial dependents de la referida universitat.
Quan el govern de la Generalitat va decidir transformar les delegacions en universitats, l’Antoni es va convertir en un personatge clau en els inicis de la Rovira i Virgili.
Va ser membre de la Comissió Gestora i del primer equip de govern, i un enllaç molt important en les relacions entre la universitat matriu, la Generalitat i la nova universitat. S’havia convertit en un gestor valuós per ajudar a resoldre tot una sèrie de problemes que la creació d’una nova universitat comportava.
Posteriorment i sota el mandat de diferents rectors l’Antoni va acomplir una gran quantitat d’encàrrecs per fer serveis i resoldre qüestions no sempre fàcils.
A nivell personal el Xatcho era una persona amable, simpàtica, bon conversador, que li agradava viatjar i també la bona taula i els bons vins
Va formar part dels equips directius, exercí de vicerector i durant anys va ser secretari general de la URV, un càrrec que li anava com anell al dit, perquè es sabia moure en els ambients acadèmics, i els seus coneixements li servien per posar ordre en els afers i desfer embolics.
Desgraciadament he d’escriure en passat i afirmar que l’Antoni era una persona meticulosa, detallista, ordenada, amb una memòria extraordinària, i que de la delegació universitària i posterior Universitat Rovira i Virgili ho sabia gairebé tot.
Analitzava els problemes que se li presentaven amb quantitats de pros i contres, per l’afany d’arribar al fons de la qüestió i trobar la solució que li semblava més adient. També era bon orador, com corresponia a un coneixedor de les tècniques dels curials de l’antigor clàssica, en aquells senats antecedents dels claustres universitaris.
No és estrany que amb els coneixements directes que tenia de la nova universitat tarragonina, escrivís el llibre La Universitat Rovira i Virgili. Una aproximació als deu primers anys de la universitat pública del sud de Catalunya.
Una obra bàsica per entendre la URV, amb les intenses llums i ombres dels primers anys d’una institució, que va superar amb èxit els moments difícils per definir amb claredat la seva raó de ser i el futur. L’Antoni, escrivia que s’havien posat els fonaments de la universitat, dels quals ell va ser un dels mestres d’obres.
A nivell personal el Xatcho era una persona amable, simpàtica, bon conversador, que li agradava viatjar i també la bona taula i els bons vins. Amb la seva companya, l’Anna Maria Bladé, formaven una capsula de seguretat sòlida i complementària, de constant paciència i eficaç col·laboració, tal com l’Antoni li agraïa en el llibre citat. Una unió que la mort inesperada ha estroncat.
Cal acompanyar el dol de l’Anna i demés familiars i amics, però cal també que les noves generacions del personal de la URV reconeguin la tasca feta per un dels seus ‘pares fundadors’, una persona que es dedicà fonamentalment a la gestió universitària sense cercar altre reconeixement que l’acompliment de la feina encomanada.
