Aquesta nit, després d’acabar el darrer acte de campanya del dia, m’he acostat a les escales de la catedral. En un moment –realment inèdit– d’aquestes darreres setmanes en què he pogut estar sol he observat aquest punt tan característic de la ciutat i he recordat que va ser aquí on els defensors de Tarragona van establir el darrer punt de defensa de la ciutat durant el setge de 1811.
Van preferir morir que rendir-se en una impressionant manifestació de coratge que no hem oblidat mai perquè d’aquestes arrels és d’on ha sorgit aquest sentiment tarragoní que exhibim, amb raó, amb tan d’orgull.
I quan he pensat en el valor dels nostres avantpassat he evocat també el coratge del comerciant tarragoní que m’explica com troba forces per aixecar cada dia la persiana del seu negoci.
Recordava als joves tarragonins que, durant setmanes, portaven les bosses del supermercat i la deixaven a les portes de la gent gran que no sortia de casa durant la pandèmia. Pensava en la dona que regenta un restaurant i que batalla incansablement per tirar-lo endavant i donar benestar als seus.
En definitiva, he pres consciència –parlant amb vosaltres– d’aquests valors tarragonins que són immutables. He pensat en la responsabilitat que suposarà ser l’alcalde de tots i totes vosaltres i, creieu-me, per un moment m’he emocionat fins a la mèdul·la. M’hi deixaré la pell, en podeu estar segurs.
Mireu, els meus pares em deien de petit que a la gent de Tarragona no li agraden els creguts, ni els fatxendes. No els agrada el fangar d’aquells que són incapaços de parlar des del respecte, sense assenyalar amb el dit a presumptes «enemics del poble».
I recorrent a tot, fins i tot a la insídia i a la difamació. Sense escrúpols.
El que valoren els tarragonins i tarragonines és el mateix que em va transmetre la meva família: l’honestedat i el treball dur. Valors permanents. Valors que perduren i que jo també intento transmetre, com a pare que soc, a les meves filles.
Ho palpo als barris, a peu de carrer, aprenent de vosaltres cada dia. Convençut de què som més forts junts i units, que per separat i barallats.
Honestedat, treball dur... i sinceritat, mirant als ulls a la gent i dient sempre la veritat. I en aquest sentit vull adreçar-vos varis missatges molt clars. Primer, res està fet i res està escrit. Les urnes estan buides encara.
Els tarragonins valoren el mateix que em va transmetre la meva família: l’honestedat i el treball dur. Valors que perduren i que jo també intento transmetre a les meves filles
Cal que tots i totes anem a votar diumenge i ho fem per la llista del PSC, que tinc l’honor de liderar. Tots els que cregueu en Tarragona, en aquests valors als que feia referència. Quan penso en Tarragona no veig enemics, tan sols aliats amb qui fer possible aquest somni de ciutat triomfadora que he resumit amb la Tarragona de les tres T: tecnologia, talent i turisme. La formula de l’èxit.
Segon, no n’hi ha prou amb guanyar, cal fer-ho amb una majoria sòlida que impedeixi que aquells que no tenen res en comú excepte ‘fer fora’ a qui guanyi a les urnes formin un front de bloqueig.
Si alguns que afirmen defensar el turisme no han tingut cap problema en posar al Govern a aquells que volen, dit per ells mateixos, «carregar-se» al turisme, doncs ja us podeu imaginar que es quedaran tan amples bloquejant-t‘ho tot tan sols per evitar que ho construïm nosaltres. I si això passa el dia 29 serà massa tard per lamentar-ho...
Tercer, hem d’obrir un període de Govern llarg i sostingut per completar aquest projecte guanyador tan ambiciós. En contra del que defensen alguns, jo crec en els Governs estables, sòlids, amb les idees clares i que treballin lleialment amb la resta d’administracions.
Quan penso en Tarragona no veig enemics, tan sols aliats amb qui fer possible aquest somni de ciutat triomfadora que he resumit amb la Tarragona de les tres T: tecnologia, talent i turisme
La unió fa la força, la confrontació porta al fracàs.
I acabo amb una confessió. Se m’ha gravat al cor una conversa que vaig tenir amb el propietari d’un petit negoci tarragoní. Aquest home em va explicar que en plena pandèmia va reduir-se al màxim el seu propi salari per evitar acomiadar a cap dels seus treballadors.
El recordo com m’explicava que «no hagués estat bé» enviar a l’atur «a persones que acabaven de tenir un fill». Aquest home, que tampoc demanava ni demana cap reconeixement, és un autèntic heroi. Ho és, realment.
I és aquest sentiment tarragoní el que entrarà amb mi a l’ajuntament de la Plaça de la Font el dia 29 si compto amb la vostra confiança a les urnes. No us fallaré. Paraula.
