Ara que ja fa uns dies de tot, no descobrireu en aquestes línies que els veïns i les veïnes del Serrallo tenen motius per estar més tranquils i, fins i tot, contents. L’operació político-policial ha generat una tranquil·litat que no té preu i que individualment entenc, però que col·lectivament em costa més. Em deixa un gust agredolç. Suposo que semblant al que mostrava en Xavi Puig, portaveu del govern municipal. No he parlat amb ell però en les seves declaracions eren evidents totes les contradiccions viscudes, abans, durant i després de l’operació.
Era tan necessari fer una acció que alliberés la pressió i la tensió social que poques han estat les crítiques. Fins i tot la CUP ha passat de puntetes, tot apuntant un fet clau: l’actuació no deixa de ser un pedaç.
Parlant amb professionals d’entitats socials de la ciutat m’han explicat algunes trucades el mateix dia, per part de l’administració local, demanant que assumissin l’acollida de persones que podien acabar al carrer. Tarragona va ser incapaç d’oferir alternatives d’habitatge dignes a la majoria de les persones que allí estaven. Em perdonareu que cregui que una pensió no és una alternativa habitacional digna, per molt que en aquesta ciutat s’hagi normalitzat. Cal recordar que més enllà dels problemes de convivència i seguretat, hi havia persones que no tenien (ni tenen) alternativa i que eren víctimes dels mateixos problemes de convivència.
Una veïna del carrer Lleó m’explicava que a les 9.30 h d’aquell mateix dia, es van trobar un grup de persones amb alguna motxilla i alguna caixa entrant a la seva escala. S’han quedat a viure al primer pis, un pis d’un banc buit i ocupat fa un temps, que ara acull també persones provinents de Rancho Grande. La xarxa de solidaritat de les persones excloses feia la feina que no fa la xarxa d’atenció social, per manca d’eines i/o de capacitat de generar vincle i prou confiança en aquells que ha de protegir socialment.
Rancho Grande ha fet petita Tarragona per diferents motius. Torna a guanyar el discurs de la duresa i la solució policial com a fórmula per atendre un problema d’orígens diversos vinculats a la pobresa i l’exclusió. El tema de l’electricitat i el perill d’incendi és tan bon fil del qual estirar per Rancho Grande com per alguns blocs de Campclar, Sant Salvador o la Part Alta. El Serrallo podria ser el paradigma de Tarragona, una façana bonica que tapa les mancances d’exclusió que tenim.
És molt rellevant que de més de cent professionals (molt d’ells saturats i sobrepassats amb les càrregues de feina) a serveis socials, només tenim dues persones que es dediquen al desenvolupament comunitari i cap a fer treball de carrer de forma sistemàtica i amb metodologies homologables a les que fan Lleida, a Barcelona, a Girona, a l’Hospitalet del Llobregat...
Des de la meva perspectiva Rancho Grande ens feia més petita Tarragona, per la por d’uns i l’exclusió dels altres. Uns dies després del desallotjament encara ens hem empetitit una mica més si la idea que queda en l’imaginari col·lectiu és que «només» era un tema de seguretat i ordre públic.
