El novè cercle o: El tràgic final que reben els traïdors per a tota l'eternitat

El novè i darrer cercle de l’Infern està reservat als traïdors. Almenys, així és com ho explica el Dant en la seva Divina Comèdia, llibre de lectura obligada quan hom arriba al bell mig camí de la seva vida. 

Al novè cercle infernal hi ha Llucifer, l’emperador del regne torturat, descrit al cant XXXIIII de l’Infern com un ésser enorme i espantós, davant el qual, el protagonista es troba en un estat indescriptible entre la vida i la mort.

Llucifer té tres cares. Amb cada una de les tres boques rosega eternament els tres grans traïdors de la història: Judes Iscariot, Brutus i Cassi, aquests darrers, assassins de Cèsar. També té sis ales, sense plomes, com les del rat-apenat, descripció que després va servir per tota la imatgeria posterior que ha servit per a representar el diable.

El batre constant d’aquestes ales provoca que tot el novè cercle, on hi ha el Cocit, el riu de les lamentacions de l’inframón, sigui un mar de glaç. Les famoses flames són en una altra part.

Curiosament, la part més fosca i feréstega de l’infern és tota feta de gel que s’assembla al vidre i tot de condemnats que hi són atrapats, traient només el cap enfora, com el morro d’una granota quan és a l’aigua, segons la metàfora del Dant.

En aquest glaç hi ha tota mena de patiments imaginables, amb tot de personatges que són descrits magistralment per l’autor i, dels quals, cal una explicació per saber qui són: figures clàssiques o persones que va conèixer el florentí en vida o que n’ha tingut notícia i els va escampant per tot l’Hades.

Quina particularitat té aquest novè cercle? Doncs com el lector astut ja haurà endevinat per l’acció de Llucifer, hi ha els qui Dant considera que han comès el més menyspreable dels pecats: els traïdors.

El novè cercle està repartit en 4 parts: la Caïna, de Caín, que són els traïdors a la família. L’Antenora, en record a Antènor, el troià que va trair la seva ciutat, reservada als traïdors polítics. 

Les altres dues zones són la Tolomea (en record a Ptolomeu, rei d’Egipte que va fer occir el seu convidat, Pompeu), per als traïdors als hostes i, la Judeca, per Judes, que són els traïdors als benefactors de la Humanitat. Sovint, les ànimes castigades en aquesta part de l’Infern, es confonen, puix un traïdor de mena, no només ho és en una sola circumstància.

Aquest mar de glaç infernal és el destí de tots els traïdors. N’hi ha hagut tota la vida, i sempre n’hi haurà. En la seva etapa política a Florència, Dante Alighieri va ser condemnat injustament sense cap prova i va haver de patir l’exili fins a la seva mort, tot i que amb els anys i la seva gran obra literària, va acabar esdevenint un pare de la pàtria i el seu toscà, va ser la base de l’italià, llengua formada com una koiné quan es va unificar tota la península.

Dit això, recordar només als quatre polítics que encara tenen esma de llegir diaris, què els espera si mai tenen l’acudit de cometre un acte de traïdoria. És evident que la Divina Comèdia no és pas un llibre sagrat, ni té o tenia cap pretensió de ser-ho; tanmateix cada un dels símbols i les al·legories i metàfores que s’hi mostren, a part de la seva influència en la cultura occidental, són un referent òptim per a la reflexió. Al traïdor només li espera la congelació eterna en un mar de glaç creat pel batre d’ales de Llucifer.

La Divina Comèdia de Dante Alighieri (el Dant, com sempre se l’havia conegut en català, la primera traducció de la qual, que coneguem a la nostra llengua és del 1429) és del tot inexcusable la lectura per aquells que vulguin tenir un mínim de cervell ben endreçat.

Cert que no és fàcil de llegir. Demana fer pauses i reflexions. Cert que trobar la traducció amb comentaris (del tot necessaris) de Josep Maria de Sagarra, pot costar Déu i ajut a la persona amb un mínim d’inquietuds.

Sigui com sigui, heus aquí una lectura del tot recomanable en un estiu encara pandèmic. Una lectura als antípodes de les novel·letes insulses i mal escrites que s’estilen en els nostres dies. Una lectura que mai no deix indiferent.

Fill de Vilallonga del Camp. Essent nadó, vaig bramar dia i nit durant mig any seguit. El metge, després de 100 reconeixements,  només va dir a ma mare: “Aquest xiquet no té res. El seu fill és un mal parit.” Textual. Aquesta aguda visió mèdica fa entendre la professió a la qual m’he dedicat.