Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Els qui diem ‘xec’

Retalls tarragonins. El català de Tarragona no distingeix el so inicial del mot «xec» (bancari) de «txec» (de Txèquia), ja que ho pronuncia tot igual, amb la «x» com si fos «tx»

| Actualizado a 13 noviembre 2022 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Una llengua no és parlada exactament igual arreu del seu territori. No és idèntic l’anglès parlat a Anglaterra que als Estats Units o Nova Zelanda, ni l’espanyol de Madrid és igual al de Logronyo, Sevilla, Buenos Aires o l’Havana, com no ho és el francès de París comparat amb el de Ginebra, Namur, Luxemburg o Guadalupe. Però, tot i les diferències evidents, no es tracta d’idiomes diferents, sinó de variants dialectals distintes d’una llengua única. El mateix podem afirmar en relació amb el català, tant se val si és el de Perpinyà com el d’Alcoi, Tarragona, Fraga, Maó, Barcelona, Felanitx, Eivissa, València, l’Alguer o Andorra la Vella. La llengua és la mateixa però els dialectes són diferents i també els subdialectes, els quals abasten una àrea geogràfica més reduïda i, encara més, els parlars locals. El primer a establir la divisió de la llengua catalana en dos blocs dialectals, occidental i oriental, va ser el vilafranquí Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), el 1861. I els criteris adoptats per a aquesta distinció van ser de caràcter fonètic, sobretot en dos casos molt clars: vocal neutra i vocal «o» àtona. És a dir, mentre en català occidental la «e» de «pare» sona «e» i la «a» final de «para» es manté en «a», en català oriental, en canvi, totes dues sonen igual, com en la frase «Pare, para!», un so final de paraula que no és ni «a», ni «e», i que s’anomena vocal neutra. També separa els dos blocs dialectals la pronunciació que fan de la «o» àtona, per exemple a la paraula «cançoneta», que en occidental sona tal com s’escriu, però que en oriental la «o», escrivint-se igual, sona «u» i es pronuncia «cançUneta».

Tant el bloc occidental com l’oriental tenen diversos dialectes i subdialectes en el seu interior, els quals expressen diferències concretes entre uns i altres, sabent que, sovint, les delimitacions dialectals no es corresponen amb les administratives i que hi ha parlars anomenats de transició, que en alguns aspectes es troben més propers a dialectes veïns, amb els quals coincideixen en les mateixes solucions lingüístiques. Pel que fa al català occidental, els dialectes són dos: nord-occidental i valencià. El primer té els subdialectes ribagorçà, pallarès i tortosí, mentre que el segon es divideix en valencià septentrional, central o apitxat i meridional. D’Andorra a Alacant, doncs, parlen català occidental. A l’oriental hi ha quatre dialectes: rossellonès, central, balear i alguerès. El parlar de Tarragona i de tot el Camp és el tarragoní, un subdialecte del català central. Aquí, doncs, formem part del grup dialectal oriental, els que fem la vocal neutra, però és ben clar que, tot i això, no parlem exactament igual que a Perpinyà, Barcelona, Palma o l’Alguer, ni ells com nosaltres.

El tarragoní, com a parla pròpia del Camp de Tarragona, és un subdialecte oriental que té, però, força elements comuns amb el català occidental, amb el qual fa de pont de transició en alguns aspectes. Parlem, doncs, un català oriental que occidentaleja. Dins el Camp, però, Vandellòs i Pratdip són ja plenament occidentals, mentre que Colldejou i Prades són pobles de parla «quasi occidental», segons Daniel Recasens, el filòleg tarragoní que millor ha estudiat el tema. La vella dita «Vi de bo de Valls» servia per a distingir entre «b» i «v», com a les Balears, diferència que avui ja pràcticament ha desaparegut i que queda reduïda, com altres singularitats, a les generacions de més edat. Un altre tret fonètic és la pronúncia «ginoll», «siroll» o «dijuni», per genoll, soroll i dejuni, o bé «aulor», «aumit», «aurella» i «aufegar» per olor, humit, orella i ofegar. O el reforçament sonor clar amb «i» en mots com «coixí», «caixa» o «boja», convertit en «boija» o el tret distintiu de «fenya» o «cunya» per feina i cuina. El tarragoní no distingeix el so inicial del mot «xec» (bancari) de «txec» (de Txèquia), ja que ho pronuncia tot igual, amb la «x» com si fos «tx», en posició inicial, com «xalet», «xalar», «xerrameca», etc.

La morfologia té mostres de plural en «-ns», com «hòmens», «jóvens», «ràvens», com tot l’occidental i el subdialecte eivissenc, la coexistència de l’article masculí «lo/el», «lo fill del metge», els demostratius «aquet/aqueta», sense «s», i «aqueix» i possessius arcaics davant noms de parentiu, «mon pare», «ma mare», «ton germà», «ta tia», «sa germana» o «son oncle», com l’occidental i el balear, amb especificitats de pronoms personals com «naltros/nantros» o «valtros» i, encara, la desaparició de la «r» final dels verbs davant d’un pronom: «va cansà’s molt», «va portà’m un regal», «no vol deixà’m lo cotxe» (cansar-se, portar-me, deixar-me). Els verbs «tindre» i «vindre» són ben vius, així com «enguany», per tenir, venir i aquest any. I encara «dingú», com l’occidental i el mallorquí, «fus», per fos, com el rossellonès, l’occidental i el balear, amb la particularitat tarragonina del «deix», per deixa: «mon pare no em deix dur moto». Crida l’atenció el reforçament inicial de frase amb una «a», davant què, en preguntar «A què dius?», «A què passa?», «A què ha estat, això?».

Hi ha tot un fotimer de paraules que, tot i coincidir amb altres dialectes o subdialectes, no són habituals en el català de Barcelona o tenen un altre significat, encara que no es diguin a tot el Camp, com acotxar-se (ajupir-se), amollar (deixar anar), bajoca (mongeta tendra), bres (bressol), brossa (escombraries o fems), cadagang, pronunciat «gadagang» (escamarlà), camí (vegada), catxar la mà (xocar-la), ceballot (ceba tendra), dijuni (vigília), doble (gruixut), engronsar (gronxar), entemonir (estabornir), escaló (esglaó), espenta/espènyer/espitjar (empenta/empènyer), fumera (xemeneia), guerxo (borni), gutxo (molt menjador/porc), llépol (llaminer), llord i xotxo (brut), malmirrós (que no es troba prou bé), manya (pressa), melic (llombrígol), moixó (ocell), moresc (blat de moro), murri (picardiós), pigota (verola), plegar (recollir de terra), ploviscar (plovisquejar), rafal (porxo), rebordonit (varietat de bròquil), redolta (sarment), tomaca (tomàquet), senalló (senalla petita), xafarot (xafarder), xalar (passar-s’ho bé), xic o xiquet (noi), per fer-ne una petita mostra en cap cas no exhaustiva. I així com hi ha «xon», com a forma afectuosa de referir-se a algú proper: «Com estàs, xon?», del Camp de Tarragona a València, passant per les Terres de l’Ebre, és normal d’adreçar-se algú amb la gradació de formes que dona «xec», «xeic», «xaic», «xe»...

Algunes de les singularitats esmentades, però, si bé són vives a quasi tot el Camp, no ho són sempre a la ciutat de Tarragona, que, com Reus, nuclis urbans més destacats de la regió, han estat més receptives per acollir formes dialectals considerades de més prestigi per la seva coincidència amb el parlar de Barcelona i socialitzades com a model estàndard pels mitjans de comunicació audiovisuals i, en part, també per l’escola. Sap greu que es perdin mots i expressions que són manifestació d’una identitat i que, sovint, són tan correctes i normatives, a l’hora d’escriure, com d’altres tingudes per millors. L’entrada de mots com noi/noia o ocell, per exemple, en substitució progressiva de mots autòctons d’aquí, com «xiquet/xiqueta» o bé «moixó» n’és una realitat. Sort del ball de Dames i Vells i tants parlants que mantenen encara la genuïnitat d’un subdialecte català amb tanta vivor i expressivitat com el tarragoní. Llarga vida, doncs, a la parla del Camp de Tarragona i a la llengua catalana, enfront dels que, des del punt de vista de la normalitat lingüística en tots els àmbits, ens voldrien fer passar més gana que el gos de Pinyol.

Comentarios
Multimedia Diari