ABarcelona entre la gent del gremi audiovisual es parla darrerament de l’Ideal. Es tracta d’un antic cinema del barri del Poblenou, convertit ara en una icona de l’expressió de la cultura digital emergent. L’indret s’autoanomena centre d’art digital i se centra en la creació i l’exhibició de noves narratives basades en la realitat virtual, l’augmentada i l’hologràfica. Les experiències immersives de visionament, gràcies a unes ulleres especials, no deixen ningú indiferent; però més enllà d’aquest impacte social, la seva activitat ens assenyala el camí cap on està anat la cultura al segle XXI.
En el nou context, al costat de formats clàssics d’expressió cultural i artística com són el teatre, els concerts musicals, el cinema, la dansa, l’art plàstic convencional, etc., conviu una àmplia gamma de noves maneres expressives vinculades a les tecnologies digitals, les quals, gràcies a les xarxes, es fan instantànies i globals. En aquesta situació de transformació i de canvi, resulta difícil dur a terme polítiques adequades i eficients que fomentin l’evolució de la cultura tradicional cap a les noves realitats.
Pensava en tot això el dia en què vaig assistir a un debat sobre cultura en el marc del Reus Horitzó 32. Era una taula rodona on van prendre part un organitzador de concerts i dues persones més vinculades al teatre; com és evident els escollits representaven una petita part del món sobre el qual volien parlar, però tot i que les seves aportacions foren totes molt assenyades, no deixaven de ser les mateixes que les que s’haurien pogut escoltar en un acte semblant celebrat trenta anys enrere. I això que dic, més que una crítica, és una constatació de la dificultat de parlar d’aquest tema en una societat en què la cultura mostra cada cop més que no té un sentit unívoc, sinó que és molt complexa i diversificada.
En l’actualitat no m’agradaria estar en la pell de cap responsable de les polítiques culturals, sigui quin sigui el seu nivell i abast. La seva tasca no és solament difícil, sinó gairebé impossible. En l’era analògica del segle passat tot era relativament més fàcil i les solucions més simples. Max Canher va ser conseller de Cultura en el primer govern de Jordi Pujol l’any 1980; era un home culte i inquiet, el qual sentia la necessitat de bastir un entramat d’intel·lectuals que configuressin l’avantguarda cultural de CDC i del país. Diuen les cròniques que quan li va plantejar la qüestió al president, aquest li va respondre: «I això quan em costarà?».
La promoció, protecció i ajuda a la cultura en totes les seves variants tampoc no ha estat mai la preocupació primordial de moltes de les institucions que ens governen; això és fàcil de constatar en els pressupostos que s’aproven i en la tria de determinades persones per ocupar-se del tema. Fa anys, en uns dinars que l’exconseller Alavedra feia amb un grup de periodistes ens va explicar una anècdota il·lustrativa: un dia li van trucar de part del president Pujol per demanar-li quina era la seva opinió sobre un nou conseller de Cultura que pensava nomenar i ell li va respondre: «Digues al president que s’esperi una mica, que vaig de pressa a la llibreria del davant a comprar-li un grapat de llibres perquè crec que el candidat a casa seva l’únic que té és la guia telefònica».
Les polítiques culturals són de naturalesa complexa i han d’estar en sintonia amb els temps que vivim. Els nous submons culturals es mouen arreu i generen oportunitats culturals que cal tenir en compte; com exemple pot servir l’ISEA 2022, el simposi internacional d’art electrònic que se celebrarà a Barcelona i que realitzarà una activitat expositiva a Reus, gràcies a la New Art Foundation. Una fundació desconeguda per la majoria, amb seu a Reus i que té la col·lecció més important d’aquesta mena d’art que hi ha a tot l’Estat.
La seva activitat és un exemple de com la societat civil es mou quan aposta per la cultura; els de la New Art ara tindran l’ocasió de mostrar en una exposició tot allò que tenen als ciutadans de Reus; es farà a Cal Massó i també, en aliança amb la Fundació Reddis, promocionaran una beca per buscar nou talent en aquest territori artístic.
I una modesta conclusió final: quan les expressions culturals es transformen d’una manera tan ràpida i global, les respostes de les institucions han de ser diferents i no burocràtiques, perquè les preguntes canvien ràpidament. I molt.
