Quan era petita, la dentadura postissa del meu avi em tenia fascinada. Sempre lluïa un somriure perfecte: les dents ben alineades, blanquíssimes... M’encantava.
Un dia li vaig preguntar què havia de fer per tenir jo també aquell somriure. Em va explicar que no era de debò, que ell no en tenia, de dents. Jo encara les tenia de llet, però m’interessava saber si, quan em sortissin totes, me les podria arrencar per a posar-me una «de mentida» com la seva. El meu avi em va respondre que allò era una bajanada, que em faria molt de mal. Vaig contraargumentar que millor uns dies de dolor que tota la vida havent de lluitar contra la tosca i les càries. Ell va riure i em va deixar estar.
Per a mi, la seva dentadura era el símbol de la comoditat. Tanmateix, per a ell significava misèria, desnutrició i patiment. El meu avi era part de la «quinta del biberó», un grup de joves, fins i tot nens, reclutats en la fase final de la Guerra Civil pel bàndol republicà. La lleva va ser mobilitzada el 1938 i 1939, amb l’objectiu de reforçar l’exèrcit davant l’ofensiva franquista. La denominació «quinta del biberó» es devia a la poca edat dels reclutes, que en alguns casos no superaven els disset anys, com el meu avi. El seu pare –el meu besavi– tenia clar que les opcions de sobreviure del seu fill eren minses i es va allistar voluntàriament per a lluitar al seu costat. Un cop acabada la guerra i després de passar per un camp de treball a França, van tornar els dos vius a casa... Però sense dents.
Els meus avis eren d’una generació on el patiment i els horrors viscuts havien forjat el seu caràcter. Forts, lluitadors, supervivents. Van criar uns fills a costa de la pobresa que sembra la guerra arreu on és, i van aconseguir, amb el seu sacrifici, que estudiessin i tinguessin una vida millor.
Els seus nets ja som figues d’un altre paner: criats en l’abundància, formem part del que es coneix com a «societat líquida». Amb canvis constants on tot és efímer, el compromís en qualsevol àmbit, des del personal al professional es presenta com una utopia. Som éssers més fràgils i més trencats del que ho eren abans, fet que resulta paradoxal, tenint en compte que la seva història –en línies generals– comparada amb la nostra, resulta molt més dura i molt més dolorosa.
Una de les nostres preocupacions com a pares –parlo del meu marit Quique i jo– és la de criar els nostres fills forts i valents. Que siguin capaços de prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Que siguin lliures i no esclaus dels seus sentiments i apetències. Tanmateix, jo mateixa enfronto sovint la por al patiment dels meus fills.
No em refereixo a una desgràcia o malaltia greu, sinó a fets més quotidians com a suspendre un examen que s’han preparat a fons, que els amics els deixin de banda, o una lesió que els impedeixi jugar a hoquei sobre patins. Quan cauen i sento un plor del tipus ‘s’ha-fet-mal-de-debò’ un pànic visceral i ancestral s’apodera de la meva racionalitat.
Tinc dins meu un combat constant entre ajudar-los a ser autònoms i protegir-los de tot. Però si vull que siguin feliços, els he d’ajudar a tenir les eines necessàries per afrontar els reptes que el món actual els presenta. Aquests no estan tan relacionats amb el pla acadèmic o de preparació professional –que també– sinó amb les virtuts i habilitats que els definiran com a persones el dia de demà.
Tornant al cas del meu avi i de la seva generació, no eren forts malgrat el patiment, sinó a conseqüència del patiment. Estic segura que, si haguessin pogut triar, haurien volgut estalviar-se moltes de les horribles situacions que els va tocar viure. Oimés, és la gestió de la seva pròpia història el que els va portar a ser com eren.
Quan volem estalviar el sofriment als nostres fills –desig, per altra banda, molt humà– els neguem l’oportunitat de posar-se en joc, de mesurar-se ells mateixos i veure si en surten victoriosos o, al contrari, si necessiten el nostre amor i la nostra experiència per ajudar-los a aprendre dels fracassos.
La vida actual té els seus reptes propis. Per afrontar-los, ens hem de permetre exposar-nos a patir, tant si el resultat és un èxit com si no. Només d’aquesta manera podrem arribar a ser –i a educar– persones sòlides com aquelles generacions anteriors que tant hem admirat.
